Avui la temperatura s'ha suavitzat respecte dies passats: fa una setmana es va batre un rècord de temperatures baixes al mes de desembre; jo és clar no ho sabia llavors.
Així doncs, em llevo un diumenge com qualsevol altre disposat a fer el camí romà de Sant Pau de Segúries (uns 8 km). Esmorzo tranquil i, després d'estirar-me una estona al sofà em venen ganes de fer alguna cosa més canyera; al cap ja hi apareix una opció: el pic de Sant Marc!! siiiiiiiiiiiiiiiii! Això em motiva molt, així que em preparo les coses d'una regulada, pujo al cotxe i em dirigeixo cap a la carretera d'Oix. Són les 11 del matí, doncs no vaig pas gaire d'hora i em trobo en una carretera molt secundària coberta per una capa blanca i relliscosa: estem a 6 sota zero. La via no para de tenir corbes i pujades i baixades i jo que ja començo a pensar qui o què m'ha portat a anar per aquells indrets un dia fred com avui!! Conduint a 30 o 40 km/h i no tocant el fre per res acconsegueixo arribar a Oix, on m'endinso temorós dins una pista forestal que, poc a poc, es complica més. Quan ja no les tinc totes arribo a una petita esplanada que la rebo com un regal de Déu i on decideixo aparcar, esmorzar i començar l'excursió. Calculo que la caminada pot durar unes 5 hores fent un desnivell de més de 2000 metres i no em queden gaire hores de llum. A fora no sembla que faci tant de fred, i m'animo. Camino per una pista que va serpentejant i s'endinsa en un terreny cada cop més inòspid, i em pregunto si 100 anys enrere s'hi podia arribar aquí. A mà dreta m'acompanya la riera d'Oix que, en aquests moments, la poca aigua que porta la té ben congelada. Arribo a un pont romà i al vell mig observo que hi ha un forat per on es veu el llit sec de la riera on, de ben segur, hi havia hagut alguna pedra que donava més solidesa al pont; no em dóna gaire seguretat i quan estic a punt de continuar sento un soroll. Em quedo immòbil. Intento afinar la oïda tan com puc i observo al meu voltant:el llit de la riera amb unes pareds de roca calcària que s'alcen de cop com si algú hi hagués estat escavat durant anys; per sobre, un bosc d'alzines m'envolta. Un altre cop el soroll i, se'ns dubte, l'ha provocat una petjada procedent d'algun punt dins el bosc. Al cap d'una estona, em dic a mi mateix que deu ser algun senglar o cabirol i decideixo continuar intentant no pensar que vaig sol i que abans de les 16'00 ja s'haurà post el sol dins una vall tant escarpada com aquesta. De tant en tant, el camí passa per la cara obaga i el fred s'intensifica com per art de màgia. Finalment, el camí ja no surt més de la cara nord i noto que només amb els guants tèrmics no en tinc prou. Accelero el pas i pujo per la pista que mica en mica es va empinant. L'alzinar s'ha transformat en roureda i en poca estona pujo uns 100 metres tot continuant per la pista...això no m'encaixa, miro a mà dreta i intento agafar punts de referència entre les branques dels arbres; miro el mapa, torno a mirar les muntanyes que em queden a mà dreta i em dono compte que estic seguint la pista de la vall d'Hortmoier: si, segueixo el Gr 11 com volia, però no pas en el sentit correcte, de segui així arribaria a Beget...estic fent el Gr d'Oix a Beget!!!! Feia temps que el volia fer. En vistes que ja no puc fer el pic de Sant Marc i no tinc temps per arribar a Beget i tornar, torno a canviar de plans i decideixo continuar amunt fins que em tingui ganes. El camí cada cop s'allunya més de la riera i arribo a un clar des d'on tinc una vista excepcional: el puig del Comanegra, el de les Bruixes i el de Sant Marc just davant meu! S'alcen imponents des de la vall d'Hortmoier i em dic a mi mateix que fer el cim és genial, però veure els cims des del seu davant encara ho és més! Finalment, arribo a una masia situada a gairebé 700 metres i resolc que sí que s'hi podia arribar fa 100 anys, però em ve al cap una altra pregunta: cooom s'hoooo feieeen per arribaaar aaaquí?!?!!!
La masia, anomenada "Les feixanes" està orientada al sud i hi toca de ple el sol. La pista arriba fins aquí, moment en què es transforma en sender. El continuo una mica i em trobo amb una vista fantàstica: la vall de Beget amb el pirineu oriental darrere. Decideixo imortalitzar el moment i torno cap a la masia on segur hi dinaré de gust cara el sol. Quan arribo a la masia però, el sol ja s'ha post: són només les 13'30!!! Concloc que dinaré millor amb sol i començo a baixar la pista: el fred apreta i noto les malles gèlides a les cames. La major part de camí de tornada és per la obaga i comença a fer una mica de vent glaçat. El nas i les galtes se'm queixen i cada cop hi circula menys sang! A mesura que m'apropo a la riera sento les bruixes que em criden des del cim; jo els hi somric i continuo avall amb pas ferm fins que arribo a un trencall que, pujant, no li he donat importància: és el sender Gr on s'uneix a la pista que va al cotxe i, per tant, és el que hauré d'agafar el dia que pugui el cim de Sant Marc. Contino, content d'haver conegut l'indret i em dic a mi mateix que un altre dia m'he de mirar el mapa abans de sortir, per saber a on vaig. Quan em situo a la cara sud la temperatura puja espectacularment i m'assec en els pocs metres que hi toquen el sol per dinar. Buido la carmanyola i em poso en ruta ràpidament. Abans d'arribar al cotxe sento altre cop les veus de les bruixes; giro el cap, les miro i els prometo que un dia pujaré al cim per saludar-les. El camí de tornada fins arribar a Oix acabo de rallar el cotxe amb els esbarzers i arçs blancs que hi ha a la pista i em dic a mi mateix que no el tornaré a portar per aquests llocs. Són les 15'00 i la carretera ha recuperat el color habitual. Passo per Castellfollit de la Roca, per Sant Joan les Fonts i entro a Olot pensant que quan entri al pis, aniré directe a prendre'm una bona dutxa d'aigua calenta. A fora estem a 2 graus...POSITIUS! Quan surto de la dutxa m'estiro al sofà i miro com el sol es pon darrere la collada de bracons. He recuperat la temperatura. Estic en calma. I m'adormo.
