dimecres, 30 de juny del 2010
Lluís Llach - Més lluny
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos,
tingueu ben present no aturar-vos.
dimarts, 22 de juny del 2010
dilluns, 21 de juny del 2010
Tots los colors del delta
4 colors estan ballant, colors que l'arròs està pintant, mentre el temps passeja, roda que dóna la vida i cau en los anys...Fantàstica! En la senzillesa trobem autèntiques poesies!
dimecres, 16 de juny del 2010
Com retrobar-se amb un mateix (18/05/10)
No podem controlar-ho tot. És un fet. Per molt que ens entestem a lluitar contra el que és, la nostra actitud de rebuig enfront el que ens passa ens acaba portant, de forma inevitable, cap a més malestar i a una despesa d’energia innecessària.
-“Només queda un mes”- va dir la Mila. El meu cor es va encongir i, per un instant, la respiració se’m va tallar. Fins el moment, tot anava sobre rodes, i jo, a sobre el carruatge, guiava els cavalls amb harmonia; amb una habilitat recent descoberta. No necessitava grans coses: tan sols tenir-me en compte, tant sols donar-me allò que necessitava, tan sols guiar el meu propi ritme, ser, en definitiva, un bon genet. Un genet que, en tot moment, sap dirigir el carruatge allà on vol, un genet que sap parar i cuidar els magnífics sementals, un genet que sap quin és el moment i com s’han d’alimentar. Conscient de si mateix i responsable del propi camí. Tanmateix, no sempre és tan fàcil. I tot i així, mai és tan fàcil. En el camí ens trobem dificultats: una pedra, un riu, un arbre caigut, una pendent de dimonis,... I és, precisament en aquests instants, quan un es demostra a si mateix, la capacitat que té per afrontar la dificultat. Es basa en un procés, en el qual hem d’evitar estancar-nos-hi per poder continuar endavant.
bra” d’escala 1:40.000. Està totalment desfasat, i això que no fa pas gaires anys que es va fer.
Arribo a un punt en què camino amb tot de pensaments dispersos que van apareixent i desapareixent, tot plegat junt amb una sensació de poca satisfacció general amb mi mateix, i em començo a preguntar per què estic fent el que faig. Tot el que he anat fent durant els últims 2 mesos ho poso en qüestió, en aquests moments crec que no ha valgut la pena, i és que l’alteració que m’ha acabat causant no és agradable. Sembla que tot depengui de com em valorin el que he fet. He caigut a la trampa sense adonar-me’n: quan vaig decidir tirar-ho endavant em vaig dir a mi mateix que, em valoressin com em valoressin, no m’afectaria, ja que l’important és que jo, m’ho valori. I realment, en aquell moment, em valorava moltíssim la feina que feia. Estava convençut. Poc a poc però, a mesura que entrava dins el ritme que em marcava una data fixa i que s’acostava més i més de pressa, vaig anar entregant les regnes. Ara un cop acabat el procés, continuo, en part, a l’expectativa i, en determinats dies, he tornat a sentir-me desprotegit com un infant.
És moment de relativitzar, d’ocupar-me de la part activa de tot plegat, de prendre decisions que jo si que puc prendre; no puc decidir si aprovar o no, ni dir si seré dels 400 millors o no, però si que puc decidir l’actitud que tinc i que mantindré passi el que passi. I és que al final, tot és, i deixa de ser, segons l’actitud que s’hi posi. La qüestió no és deixar de sentir-se sol, trist o pessimista, la qüestió és sentir-ho sense entrebancs, sense lluites internes, acceptant el que és, per després, comprendre’t millor i donar-te tot el temps i carinyo que necessitis. Llavors, és com retrobar-se amb un mateix. Fantàstic.
Amb un tres i no res, arribo al cotxe, em poso la ràdio per escoltar el barça i torno cap a Olot. Són les 19’45 i la primera part s’acaba en aquest mateix instant. Mentre condueixo, m’envaeix una pau increïble; he caminat 8 hores llargues per paratges magnífics, i ara, torno per la tranquil•la i bella Vall d’en Bas, a la vegada, que escolto un bon partit que transcorre a una gran distància de l’indret on sóc jo en aquests moments. Lluny, molt lluny...
Caminar és seguir i seguir implica afrontar el que vingui i el que es decideixi. El que s’ha de tenir clar és que, alhora de decidir, s’han de saber calcular les conseqüències d’aquesta decisió. I això no sempre és fàcil. L’ambició és gran i les pretensions també. Cal doncs, dedicar-s’hi en tot l’ésser.
“La natura té uns límits; la nostra ambició, no”. D’algun savi que desconec.
-“Només queda un mes”- va dir la Mila. El meu cor es va encongir i, per un instant, la respiració se’m va tallar. Fins el moment, tot anava sobre rodes, i jo, a sobre el carruatge, guiava els cavalls amb harmonia; amb una habilitat recent descoberta. No necessitava grans coses: tan sols tenir-me en compte, tant sols donar-me allò que necessitava, tan sols guiar el meu propi ritme, ser, en definitiva, un bon genet. Un genet que, en tot moment, sap dirigir el carruatge allà on vol, un genet que sap parar i cuidar els magnífics sementals, un genet que sap quin és el moment i com s’han d’alimentar. Conscient de si mateix i responsable del propi camí. Tanmateix, no sempre és tan fàcil. I tot i així, mai és tan fàcil. En el camí ens trobem dificultats: una pedra, un riu, un arbre caigut, una pendent de dimonis,... I és, precisament en aquests instants, quan un es demostra a si mateix, la capacitat que té per afrontar la dificultat. Es basa en un procés, en el qual hem d’evitar estancar-nos-hi per poder continuar endavant.
Obro els ulls. El dia es preveu assolejat. No tinc massa ganes de res. Em sento sol, desequilibrat emocionalment, ja fa dies que he perdut les regnes. No recordo com s’agafaven, ni la intensitat i autoritat amb la que ho feia. He permès, per un temps, que un element extern fos el que guiés el meu ésser i ara, em sento perdut i a disgust. A l’últim, decideixo posar-me en acció. Fa unes setmanes em van informar que l’antic camí ral Vic-Olot havia estat restaurat. L’estrena oficial era el primer diumenge de maig, en una de les caminades populars més importants de la Garrotxa: la Lletissonada. Unes 800 persones s’hi van concentrar. Jo però, no hi era. Així doncs, agafo l’esmorzar i dinar i condueixo el cotxe fins els Hostalets d’en Bas. Aparco al final del poble i abans de començar, esmorzo assegut a l’herba, donant l’esquena a unes vaques. Més endavant, curiosament, seran elles les que, d’alguna forma, me la donaran. El menjar em va d’allò més bé i emprenc l’inici del camí. Amb el barret de palla inclòs, recordo, amb gust, els dies que aquest em va acompanyar a
l llarg de més de 900 km. La meva travessa més llarga. 40 dies caminant. Arribo al “molí vell” i llegeixo el primer cartell del camí; es veu que el camí ral era la ruta principal per on passaven els matxos i els exèrcits ara fa més de 300 anys, tant en direcció Vic, com cap a Olot i Camprodon. Llavors, per anar de Vic a Olot es trigaven 4 llargues jornades! Doncs bé, el Molí vell, era l’últim indret on es podia fer un mos abans de començar la gran pujada als cingles de Falgars. Des del principi, distingeixo unes quantes pedres que, temps enrere, formaven un terra unit i ferm; sembla mentida que després de tants anys, encara n’hi hagi d’incrustades al terra... La pujada és genial, d’allò més bonica i natural, molt diferent a la pista encimentada que també hi puja a poca distància. Arriba un moment en què el camí sembla que no hagi envellit; les pedres estan totes a lloc, els espais ben nets i, de cop, el camí puja un munt de metres tot zigzaguejant. Per fer-ho van haver de construir autèntics murs i rampes de pedra. S’anomena “les marrades del Grau”. Preciós. Quan sóc dalt, el camí resulta totalment nou, fet amb sorra i pedretes de construcció i, de graons, unes petites parets de ciment... una forma ràpida, lletja i barata d’acabar un camí amb tanta història. A pocs metres, em trobo amb el pont de l’Hostalot, construït en aquella època. A partir d’aquí entro en una baralla contínua amb les senyals del GR, les del camí de Sant Jaume català i les marques dels dos mapes que porto, baralla de la qual ja no m’escaparé fins que torni a l’Hostalot. Després d’unes quantes trifulgues arribo a Pruit i, més tard, a Rupit. Un lloc bellíssim i molt turístic. Massa. Pregunto per l’escola del poble, el nombre de nens i de mestres i recorro els carrers observant-los com a futur lloc de treball. M’agrada.
El temps es complica, així que després de dinar una bona amanida i de comprar un entrepà calent de llom amb formatge emprenc la tornada, la qual resulta tan dificultosa com l’anada. Recomano ferventment que renovin el mapa de “Vilanova de Sau i Collsaca
l llarg de més de 900 km. La meva travessa més llarga. 40 dies caminant. Arribo al “molí vell” i llegeixo el primer cartell del camí; es veu que el camí ral era la ruta principal per on passaven els matxos i els exèrcits ara fa més de 300 anys, tant en direcció Vic, com cap a Olot i Camprodon. Llavors, per anar de Vic a Olot es trigaven 4 llargues jornades! Doncs bé, el Molí vell, era l’últim indret on es podia fer un mos abans de començar la gran pujada als cingles de Falgars. Des del principi, distingeixo unes quantes pedres que, temps enrere, formaven un terra unit i ferm; sembla mentida que després de tants anys, encara n’hi hagi d’incrustades al terra... La pujada és genial, d’allò més bonica i natural, molt diferent a la pista encimentada que també hi puja a poca distància. Arriba un moment en què el camí sembla que no hagi envellit; les pedres estan totes a lloc, els espais ben nets i, de cop, el camí puja un munt de metres tot zigzaguejant. Per fer-ho van haver de construir autèntics murs i rampes de pedra. S’anomena “les marrades del Grau”. Preciós. Quan sóc dalt, el camí resulta totalment nou, fet amb sorra i pedretes de construcció i, de graons, unes petites parets de ciment... una forma ràpida, lletja i barata d’acabar un camí amb tanta història. A pocs metres, em trobo amb el pont de l’Hostalot, construït en aquella època. A partir d’aquí entro en una baralla contínua amb les senyals del GR, les del camí de Sant Jaume català i les marques dels dos mapes que porto, baralla de la qual ja no m’escaparé fins que torni a l’Hostalot. Després d’unes quantes trifulgues arribo a Pruit i, més tard, a Rupit. Un lloc bellíssim i molt turístic. Massa. Pregunto per l’escola del poble, el nombre de nens i de mestres i recorro els carrers observant-los com a futur lloc de treball. M’agrada.
bra” d’escala 1:40.000. Està totalment desfasat, i això que no fa pas gaires anys que es va fer.Arribo a un punt en què camino amb tot de pensaments dispersos que van apareixent i desapareixent, tot plegat junt amb una sensació de poca satisfacció general amb mi mateix, i em començo a preguntar per què estic fent el que faig. Tot el que he anat fent durant els últims 2 mesos ho poso en qüestió, en aquests moments crec que no ha valgut la pena, i és que l’alteració que m’ha acabat causant no és agradable. Sembla que tot depengui de com em valorin el que he fet. He caigut a la trampa sense adonar-me’n: quan vaig decidir tirar-ho endavant em vaig dir a mi mateix que, em valoressin com em valoressin, no m’afectaria, ja que l’important és que jo, m’ho valori. I realment, en aquell moment, em valorava moltíssim la feina que feia. Estava convençut. Poc a poc però, a mesura que entrava dins el ritme que em marcava una data fixa i que s’acostava més i més de pressa, vaig anar entregant les regnes. Ara un cop acabat el procés, continuo, en part, a l’expectativa i, en determinats dies, he tornat a sentir-me desprotegit com un infant.
És moment de relativitzar, d’ocupar-me de la part activa de tot plegat, de prendre decisions que jo si que puc prendre; no puc decidir si aprovar o no, ni dir si seré dels 400 millors o no, però si que puc decidir l’actitud que tinc i que mantindré passi el que passi. I és que al final, tot és, i deixa de ser, segons l’actitud que s’hi posi. La qüestió no és deixar de sentir-se sol, trist o pessimista, la qüestió és sentir-ho sense entrebancs, sense lluites internes, acceptant el que és, per després, comprendre’t millor i donar-te tot el temps i carinyo que necessitis. Llavors, és com retrobar-se amb un mateix. Fantàstic.
Amb un tres i no res, arribo al cotxe, em poso la ràdio per escoltar el barça i torno cap a Olot. Són les 19’45 i la primera part s’acaba en aquest mateix instant. Mentre condueixo, m’envaeix una pau increïble; he caminat 8 hores llargues per paratges magnífics, i ara, torno per la tranquil•la i bella Vall d’en Bas, a la vegada, que escolto un bon partit que transcorre a una gran distància de l’indret on sóc jo en aquests moments. Lluny, molt lluny...
Caminar és seguir i seguir implica afrontar el que vingui i el que es decideixi. El que s’ha de tenir clar és que, alhora de decidir, s’han de saber calcular les conseqüències d’aquesta decisió. I això no sempre és fàcil. L’ambició és gran i les pretensions també. Cal doncs, dedicar-s’hi en tot l’ésser.
“La natura té uns límits; la nostra ambició, no”. D’algun savi que desconec.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)