Com el pètal d'una rosa

Véns, i te’n vas. Poc a poc, agafes un hàbit. Sembla que res et falti. Immers dins el pensament que AIXÒ és el que volies, que AIXÒ és el que està bé, ni tan sols arribes al punt de qüestionar-te si AIXÒ, realment és tan fantàstic. Has caminat, i t’ho has cregut. I mentre continua el bon temps, mentre segueix brillant el sol, continues amb els ulls entreoberts, veient només el que t’interessa veure. Ja ho tens. Poc a poc, arriben núvols alts que, a mesura que avancen els dies, sembla que es vulguin enrabiar com un senglar a qui li han manllevat els garrinets. El pas de les llunes no enganya i, pas a pas, et vas donant compte que allò que desitjaves ja és aquí. I ara? Ara, ja ho tens. Vas arribar quan el roser era a la seva esplendor rogenca i hi continues ara, quan els pètals de les roses, un a un, cauen sense pressa, preparant-se per quan arribi l’hivern, moment en que tot plegat no serà més que una brillant capa de gel, sota la qual, restarà, impassible, el roser. I em véns a veure. I mogut pel pensament, intento fer el cor fort, AIXÒ és el que volia! Passa el dia, i s’apaga. El sol ja s’ha post. AIXÒ és genial, i a la vegada, ja no és. Et miro. Em saludes fent adéu amb la mà des de dins el cotxe. Jo et miro des d’una esplanada plena de terra i grava. Simulo un somriure tranquil. Et torno l’adéu amb la mà dreta i desapareixes entre els arbres d’unes terres que, avui, em semblen més que llunyanes. Del coll t’hi sorgeix un nus. Entres al teu refugi, t’estires a aquell matalàs vell situat al terra que tan carinyo li has agafat i et desfàs al plor. Penses amb el pètal d’una rosa, tan suau, amb aquella textura delicada que tanta falta li fa el bon tracte. Amb un color vermell que, quan el sol resta baix, li dóna unes tonalitats fosques i clares dignes de ser besats. No ho pots evitar. La desitges. L’anheles! Et dones compte que, AIXÒ, no és del tot el que volies. Que AIXÒ, només és una part! I t’aixeques. Descansat. Insegur! Marcant els primers passos, tremolosos, en una direcció que té un destí incert, una direcció que fa temps que has evitat. Una direcció que et fa terror.

Trailwalker 31/03/11

Dijous, les 17:50. Tanco la sessió al Facebook i em poso pantaló i samarreta curta. Tinc en ment una ruta que comença i acaba a Castell d’Aro. Fa uns dies que no camino i l’emoció ja no la puc retenir més; queda poc, unes 5 setmanes i la Trailwalker serà aquí! Els dies passen ràpid i cos i ment demanen entrenar. Començo caminant, a les 18:15, per la via verda direcció Girona. El pas és ràpid ja que el camí és molt pla.

Podria resumir la Trailwalker com fa Intermón Oxfam als cartells: 100 km-equips de 4 persones (més 2 de suport)-36 hores-una causa. Quina causa? Recollir diners per dur a terme diferents projectes. L’exemple és canalitzar aigua perquè les dones i nens de poblats de Tanzània no hagin de caminar 6 hores al dia per aconseguir-ne; així, s’aconseguirà que les dones puguin treballar i que els nens puguin formar-se. Caminar junts perquè ells i elles no ho hagin de fer més...que bonic!!!

Arribat a Santa Cristina d’Aro, giro a la dreta i enfilo una pujada asfaltada que em porta a una pista forestal envoltada de suros. Em fixo que el bosc l’estant gestionant, de manera que es veu una gran diferència entre la part que han netejat i la que no. L’azina surera és un arbre característic...: sabíeu que la primera escorça que li surt té molt poques aplicacions? Se’n diu “suro pelegrí”, i si no se li treu, mai li podrà créixer el suro de més alta qualitat. I el més important, no solament se li podrà treure un cop, sinó cada 5-10 anys! Penso amb les persones. De per si, ens decantem per buscar certa seguretat i comoditat, però no és fins que ens la treuen que comencem a donar els millors fruits; són moments que ens ajuden, que ens estimulen a créixer amb una qualitat humana molt més gran, moments que d’entrada podem, fins i tot, rebutjar i resistir i que, en canvi, tal i com diu la dita, ens porten a entendre que el que resisteix, persisteix. D’aquesta manera, cada cop que se’ns treu l’escorça, captem l’estímul i ens omplim de tot allò que ja teníem dins, però que restava al fons. Així, poc a poc, anem millorant.

Suposo que és així com s’acaba creant l’equip 169 de la Trailwalker: “Els profes de Shervood”, amb la intenció de renovar la nostra escorça i omplir-nos de nous reptes; abandonar el nostre espai confortable (caminant 100 km seguits, una petita bogeria) per fer-lo una mica més còmode a aquells que ho necessiten més.

La pista puja fent esses fins que, a mà dreta, agafo un sender més costerut que em portarà fins el cim de Roca Rovira. Des d’aquí gaudeixo d’uns instants idíl·lics de tota la vall d’Aro en el moment precís que el sol s’amaga rere el Montseny. Tanco els ulls i intento captar l’olor del moment. Torno a la marxa, aquest cop corrent i ja no paro durant 5 o 6 km, gairebé tots de baixada, fins que és negre nit. Encenc la llanterna, miro el mapa i veig que estic situat a la Vall del Molins. Són les 21:00 hores i al voltant tot ha perdut aquell joc de colors amb els que em sento tant segur. Ara el joc és molt més subtil; formant part de l’ombra la percepció em transmet cert punt d’incomoditat. Un cop a la riera, el camí trenca a la dreta, deixant enrere el sender local, per començar a seguir el PR-C 116. Arribo sense massa problemes a Coll de Fenals, lloc on començo altre cop un descens direcció Platja d’Aro. Estic ben bé sol, de nit, en mig de la gran massa boscosa de les Gavarres i, de sobte, a uns 20 metres, allà on m’arriba la llum, apareixen uns ulls estàtics que em miren. Em paro. El cor se m’accelera. Els ulls, verds i brillants, resten al centre del camí i sembla que no es vulguin moure. Pel cap em passa la pregunta: de quin animal poden ser? Faigs uns passos en la seva direcció i els ulls es mantenen fixos cap a mi. Decideixo apropar-m’hi encara més i, poc a poc, l’animal s’enfonsa entre uns matolls i unes branques i, quan passo pel costat, tot i saber que està allà, sóc incapaç de veure’l. Exactament com molts cops, quan m’embolcallen emocions que no m’agraden; tot i que allò que m’ha portat a sentir-ho està allà, resta a la foscor, esperant que aquella mirada severa en forma de judici deixi pas a una obertura del cor, a una autoabraçada.

Així, quan d’aquí 37 dies haguem caminat 60 km, quan les ombres i judicis ens vinguin a rebre tot pensant amb els que ens queden, haurem de treure la millor part de nosaltres per poder créixer, abraçar-nos i, finalment, arribar a la meta.

Continuo per la urbanització de les Suredes, enllaço amb la de mas Samís fins que, finalment, arribo a Castell d’Aro altre cop, a un quart d’onze de la nit.

Si voleu formar part del nostre equip i ajudar-nos a ajudar, podeu fer-ho, fent-vos voluntaris de l’esdeveniment o participant en la nostra pàgina web: http://trailwalker.intermonoxfam.org/ca/equipos/ficha/profes-de-sherwood

Arreveure! ;-)