El no res es fa present (05/03/10)

Després de fer una hora extra a l’escola, arribo al pis disposat a berenar una miqueta i acabar de planxar la poca roba que m’ha quedat al matí. Per dins, em corre la fal•lera de l’aventura; fa dies que no faig cap nocturna i, tal com es va alçant el sol, dia a dia, aviat serà difícil fer-ne cap abans de sopar.
Així que enllesteixo la feina, em poso les malles llargues, una samarreta transpirable màniga curta i el gore-tex per sobre. Per completar-ho, al braç esquerre em poso el reflectant que em van regalar pel meu aniversari, al cap el casc i a l’esquena la motxilla de BTT. Preparo la llanterna, em munto sobre la bici i surto del garatge just a les 19’30 del vespre.
Mentre pedalo per la pista asfaltada de la Deu em pregunto si és gaire sensat això de sortir de nit i sol en bici. La llum que fa la llanterna és claríssima i nítida i puc distingir pràcticament cada pedra del terra. Els primers metres són ràpids d’avançar fins que agafo una altra pista a mà esquerra on començo a pujar. A cada pedalada se sent el crec-crec de l’eix dels pedals que fa dies que se sent; desconec si em pot portar problemes i, en tot cas, sempre podria tornar a peu! La pujada és accentuada i els músculs de les cames se’m tensen al màxim. A mig camí, i sense parar, miro enrere per veure Olot enlluernada i enfonsada a la plana; el joc de llums i moviment de la ciutat es contraposa a la foscor i a l’aparent immobilitat del indret on resto. La sensació és d’una estranya bellesa. Arribats en aquest punt, la pista deixa de ser asfaltada i emprenc un camí de sorra on comencen a destacar els primers faigs. Mica en mica, el cel es va amagant rere la brancada de la Fageda d’en Jordà i l’ambient passa a ser del tot fosc. En una recta, de cop em trobo amb un munt de bassals que, sense tenir temps d’esquivar-los, m’hi fico un rere l’altre fins que els passo ben enfangat. El camí, conegut d’altres cops, resulta molt diferent de nit; cada dos per tres hi ha trencalls, els cartells no es distingeixen i la negror sembla que ho engoleixi tot; allò que de dia és clar i segur, ara esdevé confós i perillós.
De cop, per sobre el meu cap passa una ombra amb grans ales que desapareix enmig de les branques. Avanço ràpidament, serpentejant per les diferents pistes forestals per les que passo. D’algun punt se sent un mussol acabat destorbar. Poc a poc, deixo enrere la fageda i, just al moment que torno a tocar asfalt, del marge dret se sent un fort soroll com si algun animal ben gros s’hagués aixecat de cop i hagués començat a córrer. La pista apunta avall i, sense pensar-m’ho dues vegades, agafo la velocitat més alta que puc, tot pensant en el tipus d’animal que podria ser i preguntant-me si em podria atrapar anant tant ràpid; calculo que baixo a uns 50 km/h, cosa que de nit i per pista estreta, m’obliga a estar amb els cinc sentits ben desperts i a punt pel pròxim revolt i vot. Dos quilòmetres més tard, més calmat, em situo en plena vall del Corb on, després de passar una masia, decideixo parar.
Alço la vista i em poso a observar el cel que, tot i un pèl grisot, s’hi poden distingir diferents grups d’estrelles: cap al sud, el caçador; al nord l’ossa major i l’estrella polar i, una mica més a l’oest, Cassiopea. Al meu voltant, enmig de camps i muntanyes ennegrides, resto com un punt diminut de llum. Tanco els ulls i afino bé l’oïda: més enllà de la serra del Corb distingeixo la remor de cotxes que deuen passar per la carretera secundària de Sant Feliu de Pallerols i Planes d’Hostoles. Tret d’això, el no rés es fa present. Uns instants de silenci em serveixen per tornar a la marxa agraït de poder viure moments com aquest. El pas per carretera es veu estroncat quan, arribat al veïnat de Pocafarina, prenc un camí envoltat de murs de pedra tosca. El passeig esdevé fangós i, perquè no dir-ho, una mica merdós, i és que el camí és un pas habitual de cavalls. Avanço amb força fins arribar a l’última baixada. Aquesta, situada a la cara més ombrívola, és molt humida, i el fred aconsegueix penetrar a la pell. El descens és entretingut, amb pedres, bonys i revolts per arreu i, finalment, a mà esquerra, agafo la primera pista asfaltada.
Passo veloçment l’il•luminat restaurant de la Deu i arribo, sense més, a l’apartament: just cinquanta minuts després d’haver començat, amb una distància recorreguda d’uns 12 km.
I em dic a mi mateix la sort que tinc. La llibertat que experimento pel simple fet de viure on visc. De viure el moment que visc. I diu en Martí i Pol: “estima i viu cada instant en les coses. No es repeteixen els colors”. Doncs, l’oportunitat de veure sortir i pondre’s el sol cada dia, de percebre l’escurçament i l’allargament dels dies, de caminar enmig de mil colors i experiències i créixer amb tota aquesta riquesa natural, diria jo, bé que s’ho val.
Una abraçada al moment, al lloc i a l’instant. Una abraçada a mi... i a tots.
No deixeu de caminar.

El puig somiat (30/01/10)

Feia cosa d’un mes que no m’enfilava a un cim, doncs, aquest matí, en pujar les persianes i veure uns intensos raigs de llum entrant a l’apartament, contra tot plantejament, se m’ha encès la sang i he sentit una força interna que m’impulsava a anar a l’aventura. Així doncs, he decidit fer el Pic de St. Marc i, de pas, anar a saludar a les ja amigues bruixes.
Em preparo el menjar i un munt de roba d’abric que, inicialment, em sembla del tot innecessari, ho entaforo tot dins la motxilla i surto.
El camí d’anada cap a Oix es presenta fàcil; estem a 8º i, tot i que la carretera continua blanca pel grapat de sal que hi ha, no està ni de bon tros glaçada com l’últim cop. Arribat al poble, aparco el cotxe a una petita entrada de sorra i començo l’excursió tot encenent el gps: és el primer cop que el faig servir i, ignorant els més de 100 fulls d’instruccions, el poso en marxa. Sembla que rutlli. Entro al camí de can Pei i després de passar pel costat d’un gos rabiüt que estava encadenat, em ve corrent una tropa de gossos bordant. Em quedo immòbil, observant les seves intensions; recordo que els pals telescòpics no només serveixen per recolzar-se mentre camines i quan veig que un em vol rosegar, amb un moviment ràpid en desplego un i l’aparto amb la punta de ferro. Mentrestant ja he desplegat l’altre i, amb els dos desembeinats i apuntant-lo li marco una distància de seguretat. Amb aquestes jo ja estic fotent el camp d’allí i, finalment, el gos em deixa en pau. Penso en com anirà la tornada.
En tot cas, ja estic a la pista que segueix la riera d’Oix; ja la conec i és el tram que em feia més mandra fer: és monòton, avorrit i es fa llarg. Així que, agafo un bon ritme fins que arribo al punt on l’últim dia em vaig equivocar: al Gr 11. Agafo el sender que va direcció Talaixà i, després de travessar un pont de fusta per salvar la riera, la pujada s’endinsa per un camí sinuós que, poc a poc, incrementa la pendent. S’ha acabat el tros fàcil.
Puja que pujaràs arribo a una masia anomenada el vaquer on m’hi assec i em disposo a matar el cuc que fa estona em volta pels intestins. El sol em toca directe a la cara. Em sento a gust. Hi ha una tranquil•litat infinita. Pel voltant, un munt de feixes abandonades i on encara creixen avellaners. Al fons, ja s’entreveuen les primeres muntanyes del Pirineu nevades. Més a prop, tota la vall d’Hortmoier. El lloc és increïble.
Emprenc el trajecte altre cop i no paro fins que arribo a Talaixà. Aquí, indica que de baixada, des d’aquest punt fins a Oix, es triga 2 hores; jo he pujat amb una hora i mitja. Llavors m’adono que les senyals grogues que porto seguint i que haurien de desviar-se direcció nord, en realitat em portarien avall direcció oest, cap a la riera de St. Aniol d’Aguja. Miro el mapa i em decideixo a fer cas de la lògica cartogràfica, fent cas omís de les indicacions de les ratlles grogues que m’haurien de portar al cim. Després de l’ermita emprenc un sender malgirbat de roca sedimentària que segueix unes senyals verdes. Més d’un cop em pregunto si realment el camí deu ser aquest. Més endavant, em trobo un encreuament; a la dreta aniria a les balmes d’Uja, a l’esquerra al Comanegre. Agafo el de l’esquerre. Poc a poc, la pendent s’accentua més i més, fins que arribo a una clariana. Des d’aquí hi ha una vista extraordinària, però el meu cap està per altres coses; el camí sembla desaparèixer. M’introdueixo insegur per un petit sender que es va complicant i, mica en mica, el sender es va convertint més aviat en un pas de senglar: tot el terra està aixecat i embrancat i cada cop és més difícil avançar. Quan em trobo una barrera, decideixo que ja n’hi ha hagut prou. Intento tornar per on he vingut, cosa resulta dificultós; realment no ser què he seguit, ja que de camí no n’hi ha, miro el gps i, a la vegada que em moc, intento seguir el camí que veig a la pantalla he fet d’anada. Finalment surto em la mosca al nas de l’alzinar i m’assec a la clariana. Miro el paisatge i m’intento relaxar. Un cop més sembla que la muntanya se’m resisteix i, això, no m’agrada. Penso en una de les coses que diu en Robert a “Els Ponts de madison”: “la majoria de persones tenen por al canvi, però si aquest el veus com una cosa amb la que sempre pots contar, pot ésser un consol ja que no hi ha gaires coses amb les que realment puguis contar”. Somric. M’aixeco pràcticament disposat a tornar quan de cop, veig el que podria ser un sender. No està senyalitzat i, poc esperançat el començo a seguir. La direcció sembla la correcta, però al inici sembla que s’hagi d’emmerdar com l’altre. No és així. Poc després el camí es veu clarament pujant per un bosc de pi roig i recobro l’ànim. Un canvi inesperat. La pendent és fortíssima i arribo al Pla d’en Quera extenuat. Aquí dalt el vent fred es fa notar i ràpidament em poso tota la roba que portava a la motxilla. El paisatge és espectacular i em faig unes fotos. Després emprenc la marxa per un sender que transcorre entre mig d’un prat delimitat per pi roig. D’aquí poc temps segur que s’omplirà de cama-secs i, cap al juliol, de ceps i pinetells...
Avanço feixugament, arribo al coll de St. Marc i enfilo cap al cim per la cara nord de la muntanya; com al Comanegre, aquesta cara està plena de faig, en contraposició a la sud d’on venia, que hi ha prat amb petits boixos. Finalment, i amb aquell riure característic de quan estic cansat, corono el cim. CiiiiiiiiiiiM!!! Les emocions afloren i tot aquell brogit intern que tenia des de bon matí, desapareix. M’abrigo bé i faig les fotos testimonials del moment. Estic desbordant d’alegria, per fi hi he arribat!! Feia mesos que el tenia en ment; la muntanya que fa honor al nom d’un amic. Durant l’estona que el meu ull és l’objectiu, veig que les muntanyes del Canigó i del Ripollès comencen a tapar-se amb boira gebradora; realment fa fred i els dits de les mans em comencen a fer mal. Per un instant saludo a les bruixes del puig del costat i els prometo que un altre dia hi pujaré. Avui s’ha fet tard. Dino d’una regulada amb guants inclosos i començo el llarg desens. He trigat 4 hores a pujar i calculo que queden unes 2 hores abans que es pongui el sol: les que crec que necessito per baixar. Per una banda, vaig confiat ja que el ritme que normalment tinc en les baixades és ràpid, per altra, un neguit creix dins meu: la boira gebradora sembla baixar molt ràpid i, amb poca estona, el Taga (d’uns 2000 m) es tapa per complet i avança cap a Collabós. En un obrir i tancar d’ulls però, arribo altre cop a Talaixà on, després de fer-hi una ullada veig un refugi lliure amb les banderes basca i catalana ondejant juntes. Entro i el que veig m’agrada: dues habitacions amb un sofà i una llitera, amb alguna provisió i amb les bigues del sostre noves ja que l’estan reformant i ampliant. En surto content i ja no paro fins arribat desfet al pont de la riera d’Oix, on faig un mereixedor descans. Escolto el missatge silenciós del riu; em relaxa, m’hipnotitza...
Arribo a la pista que d’anada la trobava monòtona i avorrida i la rebo amb els braços oberts; estic profundament cansat i caminar per la pista, deixant enrere pujades i baixades per senders, em resulta un somni fet real. És curiós com allò que veiem, tot i que sempre sigui el mateix, ho percebem de forma diferent segons el nostre estat intern; la percepció que fem de les coses doncs, no és més que això, una percepció, i no pas la realitat, que es manté inalterable. Les coses simplement són i, a la vegada, no són de cap manera específica. Les nostres percepcions ens poden fer molt de bé, però també ens poden fer molt de mal si ens identifiquem massa amb elles. Sigui com sigui, em veig en un moment en què crec que, relativitzant allò que en un moment puc trobar del tot real, arribo a la conclusió que no ho és. Només era la percepció d’aquell instant. I les percepcions canvien, com a mínim tant, com canvia el nostre estat intern.
A punt d’arribar al cotxe, passo per can Pei i els gossos em venen a rebre ensenyant-me les dents, sobretot aquell d’abans. L’aparto amb els pals amenaçants i enfilo per la carretera fins el cotxe. Amb un desnivell acumulat de més de 2000 metres i havent caminat 6 hores finalitzo amb les últimes llums del dia. Oix resta tranquil, i jo també.