Where the Hell is Matt? (2008)

Lluís Llach - Més lluny

Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes.

Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos,
tingueu ben present no aturar-vos.

Teràpia de Shock: Sense tu

Lluís Llach - Verges 2007 - Viatge a Ítaca

Tots los colors del delta

4 colors estan ballant, colors que l'arròs està pintant, mentre el temps passeja, roda que dóna la vida i cau en los anys...Fantàstica! En la senzillesa trobem autèntiques poesies!

Com retrobar-se amb un mateix (18/05/10)

No podem controlar-ho tot. És un fet. Per molt que ens entestem a lluitar contra el que és, la nostra actitud de rebuig enfront el que ens passa ens acaba portant, de forma inevitable, cap a més malestar i a una despesa d’energia innecessària.
-“Només queda un mes”- va dir la Mila. El meu cor es va encongir i, per un instant, la respiració se’m va tallar. Fins el moment, tot anava sobre rodes, i jo, a sobre el carruatge, guiava els cavalls amb harmonia; amb una habilitat recent descoberta. No necessitava grans coses: tan sols tenir-me en compte, tant sols donar-me allò que necessitava, tan sols guiar el meu propi ritme, ser, en definitiva, un bon genet. Un genet que, en tot moment, sap dirigir el carruatge allà on vol, un genet que sap parar i cuidar els magnífics sementals, un genet que sap quin és el moment i com s’han d’alimentar. Conscient de si mateix i responsable del propi camí. Tanmateix, no sempre és tan fàcil. I tot i així, mai és tan fàcil. En el camí ens trobem dificultats: una pedra, un riu, un arbre caigut, una pendent de dimonis,... I és, precisament en aquests instants, quan un es demostra a si mateix, la capacitat que té per afrontar la dificultat. Es basa en un procés, en el qual hem d’evitar estancar-nos-hi per poder continuar endavant.

Obro els ulls. El dia es preveu assolejat. No tinc massa ganes de res. Em sento sol, desequilibrat emocionalment, ja fa dies que he perdut les regnes. No recordo com s’agafaven, ni la intensitat i autoritat amb la que ho feia. He permès, per un temps, que un element extern fos el que guiés el meu ésser i ara, em sento perdut i a disgust. A l’últim, decideixo posar-me en acció. Fa unes setmanes em van informar que l’antic camí ral Vic-Olot havia estat restaurat. L’estrena oficial era el primer diumenge de maig, en una de les caminades populars més importants de la Garrotxa: la Lletissonada. Unes 800 persones s’hi van concentrar. Jo però, no hi era. Així doncs, agafo l’esmorzar i dinar i condueixo el cotxe fins els Hostalets d’en Bas. Aparco al final del poble i abans de començar, esmorzo assegut a l’herba, donant l’esquena a unes vaques. Més endavant, curiosament, seran elles les que, d’alguna forma, me la donaran. El menjar em va d’allò més bé i emprenc l’inici del camí. Amb el barret de palla inclòs, recordo, amb gust, els dies que aquest em va acompanyar al llarg de més de 900 km. La meva travessa més llarga. 40 dies caminant. Arribo al “molí vell” i llegeixo el primer cartell del camí; es veu que el camí ral era la ruta principal per on passaven els matxos i els exèrcits ara fa més de 300 anys, tant en direcció Vic, com cap a Olot i Camprodon. Llavors, per anar de Vic a Olot es trigaven 4 llargues jornades! Doncs bé, el Molí vell, era l’últim indret on es podia fer un mos abans de començar la gran pujada als cingles de Falgars. Des del principi, distingeixo unes quantes pedres que, temps enrere, formaven un terra unit i ferm; sembla mentida que després de tants anys, encara n’hi hagi d’incrustades al terra... La pujada és genial, d’allò més bonica i natural, molt diferent a la pista encimentada que també hi puja a poca distància. Arriba un moment en què el camí sembla que no hagi envellit; les pedres estan totes a lloc, els espais ben nets i, de cop, el camí puja un munt de metres tot zigzaguejant. Per fer-ho van haver de construir autèntics murs i rampes de pedra. S’anomena “les marrades del Grau”. Preciós. Quan sóc dalt, el camí resulta totalment nou, fet amb sorra i pedretes de construcció i, de graons, unes petites parets de ciment... una forma ràpida, lletja i barata d’acabar un camí amb tanta història. A pocs metres, em trobo amb el pont de l’Hostalot, construït en aquella època. A partir d’aquí entro en una baralla contínua amb les senyals del GR, les del camí de Sant Jaume català i les marques dels dos mapes que porto, baralla de la qual ja no m’escaparé fins que torni a l’Hostalot. Després d’unes quantes trifulgues arribo a Pruit i, més tard, a Rupit. Un lloc bellíssim i molt turístic. Massa. Pregunto per l’escola del poble, el nombre de nens i de mestres i recorro els carrers observant-los com a futur lloc de treball. M’agrada.

El temps es complica, així que després de dinar una bona amanida i de comprar un entrepà calent de llom amb formatge emprenc la tornada, la qual resulta tan dificultosa com l’anada. Recomano ferventment que renovin el mapa de “Vilanova de Sau i Collsacabra” d’escala 1:40.000. Està totalment desfasat, i això que no fa pas gaires anys que es va fer.
Arribo a un punt en què camino amb tot de pensaments dispersos que van apareixent i desapareixent, tot plegat junt amb una sensació de poca satisfacció general amb mi mateix, i em començo a preguntar per què estic fent el que faig. Tot el que he anat fent durant els últims 2 mesos ho poso en qüestió, en aquests moments crec que no ha valgut la pena, i és que l’alteració que m’ha acabat causant no és agradable. Sembla que tot depengui de com em valorin el que he fet. He caigut a la trampa sense adonar-me’n: quan vaig decidir tirar-ho endavant em vaig dir a mi mateix que, em valoressin com em valoressin, no m’afectaria, ja que l’important és que jo, m’ho valori. I realment, en aquell moment, em valorava moltíssim la feina que feia. Estava convençut. Poc a poc però, a mesura que entrava dins el ritme que em marcava una data fixa i que s’acostava més i més de pressa, vaig anar entregant les regnes. Ara un cop acabat el procés, continuo, en part, a l’expectativa i, en determinats dies, he tornat a sentir-me desprotegit com un infant.
És moment de relativitzar, d’ocupar-me de la part activa de tot plegat, de prendre decisions que jo si que puc prendre; no puc decidir si aprovar o no, ni dir si seré dels 400 millors o no, però si que puc decidir l’actitud que tinc i que mantindré passi el que passi. I és que al final, tot és, i deixa de ser, segons l’actitud que s’hi posi. La qüestió no és deixar de sentir-se sol, trist o pessimista, la qüestió és sentir-ho sense entrebancs, sense lluites internes, acceptant el que és, per després, comprendre’t millor i donar-te tot el temps i carinyo que necessitis. Llavors, és com retrobar-se amb un mateix. Fantàstic.
Amb un tres i no res, arribo al cotxe, em poso la ràdio per escoltar el barça i torno cap a Olot. Són les 19’45 i la primera part s’acaba en aquest mateix instant. Mentre condueixo, m’envaeix una pau increïble; he caminat 8 hores llargues per paratges magnífics, i ara, torno per la tranquil•la i bella Vall d’en Bas, a la vegada, que escolto un bon partit que transcorre a una gran distància de l’indret on sóc jo en aquests moments. Lluny, molt lluny...
Caminar és seguir i seguir implica afrontar el que vingui i el que es decideixi. El que s’ha de tenir clar és que, alhora de decidir, s’han de saber calcular les conseqüències d’aquesta decisió. I això no sempre és fàcil. L’ambició és gran i les pretensions també. Cal doncs, dedicar-s’hi en tot l’ésser.

“La natura té uns límits; la nostra ambició, no”. D’algun savi que desconec.

El no res es fa present (05/03/10)

Després de fer una hora extra a l’escola, arribo al pis disposat a berenar una miqueta i acabar de planxar la poca roba que m’ha quedat al matí. Per dins, em corre la fal•lera de l’aventura; fa dies que no faig cap nocturna i, tal com es va alçant el sol, dia a dia, aviat serà difícil fer-ne cap abans de sopar.
Així que enllesteixo la feina, em poso les malles llargues, una samarreta transpirable màniga curta i el gore-tex per sobre. Per completar-ho, al braç esquerre em poso el reflectant que em van regalar pel meu aniversari, al cap el casc i a l’esquena la motxilla de BTT. Preparo la llanterna, em munto sobre la bici i surto del garatge just a les 19’30 del vespre.
Mentre pedalo per la pista asfaltada de la Deu em pregunto si és gaire sensat això de sortir de nit i sol en bici. La llum que fa la llanterna és claríssima i nítida i puc distingir pràcticament cada pedra del terra. Els primers metres són ràpids d’avançar fins que agafo una altra pista a mà esquerra on començo a pujar. A cada pedalada se sent el crec-crec de l’eix dels pedals que fa dies que se sent; desconec si em pot portar problemes i, en tot cas, sempre podria tornar a peu! La pujada és accentuada i els músculs de les cames se’m tensen al màxim. A mig camí, i sense parar, miro enrere per veure Olot enlluernada i enfonsada a la plana; el joc de llums i moviment de la ciutat es contraposa a la foscor i a l’aparent immobilitat del indret on resto. La sensació és d’una estranya bellesa. Arribats en aquest punt, la pista deixa de ser asfaltada i emprenc un camí de sorra on comencen a destacar els primers faigs. Mica en mica, el cel es va amagant rere la brancada de la Fageda d’en Jordà i l’ambient passa a ser del tot fosc. En una recta, de cop em trobo amb un munt de bassals que, sense tenir temps d’esquivar-los, m’hi fico un rere l’altre fins que els passo ben enfangat. El camí, conegut d’altres cops, resulta molt diferent de nit; cada dos per tres hi ha trencalls, els cartells no es distingeixen i la negror sembla que ho engoleixi tot; allò que de dia és clar i segur, ara esdevé confós i perillós.
De cop, per sobre el meu cap passa una ombra amb grans ales que desapareix enmig de les branques. Avanço ràpidament, serpentejant per les diferents pistes forestals per les que passo. D’algun punt se sent un mussol acabat destorbar. Poc a poc, deixo enrere la fageda i, just al moment que torno a tocar asfalt, del marge dret se sent un fort soroll com si algun animal ben gros s’hagués aixecat de cop i hagués començat a córrer. La pista apunta avall i, sense pensar-m’ho dues vegades, agafo la velocitat més alta que puc, tot pensant en el tipus d’animal que podria ser i preguntant-me si em podria atrapar anant tant ràpid; calculo que baixo a uns 50 km/h, cosa que de nit i per pista estreta, m’obliga a estar amb els cinc sentits ben desperts i a punt pel pròxim revolt i vot. Dos quilòmetres més tard, més calmat, em situo en plena vall del Corb on, després de passar una masia, decideixo parar.
Alço la vista i em poso a observar el cel que, tot i un pèl grisot, s’hi poden distingir diferents grups d’estrelles: cap al sud, el caçador; al nord l’ossa major i l’estrella polar i, una mica més a l’oest, Cassiopea. Al meu voltant, enmig de camps i muntanyes ennegrides, resto com un punt diminut de llum. Tanco els ulls i afino bé l’oïda: més enllà de la serra del Corb distingeixo la remor de cotxes que deuen passar per la carretera secundària de Sant Feliu de Pallerols i Planes d’Hostoles. Tret d’això, el no rés es fa present. Uns instants de silenci em serveixen per tornar a la marxa agraït de poder viure moments com aquest. El pas per carretera es veu estroncat quan, arribat al veïnat de Pocafarina, prenc un camí envoltat de murs de pedra tosca. El passeig esdevé fangós i, perquè no dir-ho, una mica merdós, i és que el camí és un pas habitual de cavalls. Avanço amb força fins arribar a l’última baixada. Aquesta, situada a la cara més ombrívola, és molt humida, i el fred aconsegueix penetrar a la pell. El descens és entretingut, amb pedres, bonys i revolts per arreu i, finalment, a mà esquerra, agafo la primera pista asfaltada.
Passo veloçment l’il•luminat restaurant de la Deu i arribo, sense més, a l’apartament: just cinquanta minuts després d’haver començat, amb una distància recorreguda d’uns 12 km.
I em dic a mi mateix la sort que tinc. La llibertat que experimento pel simple fet de viure on visc. De viure el moment que visc. I diu en Martí i Pol: “estima i viu cada instant en les coses. No es repeteixen els colors”. Doncs, l’oportunitat de veure sortir i pondre’s el sol cada dia, de percebre l’escurçament i l’allargament dels dies, de caminar enmig de mil colors i experiències i créixer amb tota aquesta riquesa natural, diria jo, bé que s’ho val.
Una abraçada al moment, al lloc i a l’instant. Una abraçada a mi... i a tots.
No deixeu de caminar.

El puig somiat (30/01/10)

Feia cosa d’un mes que no m’enfilava a un cim, doncs, aquest matí, en pujar les persianes i veure uns intensos raigs de llum entrant a l’apartament, contra tot plantejament, se m’ha encès la sang i he sentit una força interna que m’impulsava a anar a l’aventura. Així doncs, he decidit fer el Pic de St. Marc i, de pas, anar a saludar a les ja amigues bruixes.
Em preparo el menjar i un munt de roba d’abric que, inicialment, em sembla del tot innecessari, ho entaforo tot dins la motxilla i surto.
El camí d’anada cap a Oix es presenta fàcil; estem a 8º i, tot i que la carretera continua blanca pel grapat de sal que hi ha, no està ni de bon tros glaçada com l’últim cop. Arribat al poble, aparco el cotxe a una petita entrada de sorra i començo l’excursió tot encenent el gps: és el primer cop que el faig servir i, ignorant els més de 100 fulls d’instruccions, el poso en marxa. Sembla que rutlli. Entro al camí de can Pei i després de passar pel costat d’un gos rabiüt que estava encadenat, em ve corrent una tropa de gossos bordant. Em quedo immòbil, observant les seves intensions; recordo que els pals telescòpics no només serveixen per recolzar-se mentre camines i quan veig que un em vol rosegar, amb un moviment ràpid en desplego un i l’aparto amb la punta de ferro. Mentrestant ja he desplegat l’altre i, amb els dos desembeinats i apuntant-lo li marco una distància de seguretat. Amb aquestes jo ja estic fotent el camp d’allí i, finalment, el gos em deixa en pau. Penso en com anirà la tornada.
En tot cas, ja estic a la pista que segueix la riera d’Oix; ja la conec i és el tram que em feia més mandra fer: és monòton, avorrit i es fa llarg. Així que, agafo un bon ritme fins que arribo al punt on l’últim dia em vaig equivocar: al Gr 11. Agafo el sender que va direcció Talaixà i, després de travessar un pont de fusta per salvar la riera, la pujada s’endinsa per un camí sinuós que, poc a poc, incrementa la pendent. S’ha acabat el tros fàcil.
Puja que pujaràs arribo a una masia anomenada el vaquer on m’hi assec i em disposo a matar el cuc que fa estona em volta pels intestins. El sol em toca directe a la cara. Em sento a gust. Hi ha una tranquil•litat infinita. Pel voltant, un munt de feixes abandonades i on encara creixen avellaners. Al fons, ja s’entreveuen les primeres muntanyes del Pirineu nevades. Més a prop, tota la vall d’Hortmoier. El lloc és increïble.
Emprenc el trajecte altre cop i no paro fins que arribo a Talaixà. Aquí, indica que de baixada, des d’aquest punt fins a Oix, es triga 2 hores; jo he pujat amb una hora i mitja. Llavors m’adono que les senyals grogues que porto seguint i que haurien de desviar-se direcció nord, en realitat em portarien avall direcció oest, cap a la riera de St. Aniol d’Aguja. Miro el mapa i em decideixo a fer cas de la lògica cartogràfica, fent cas omís de les indicacions de les ratlles grogues que m’haurien de portar al cim. Després de l’ermita emprenc un sender malgirbat de roca sedimentària que segueix unes senyals verdes. Més d’un cop em pregunto si realment el camí deu ser aquest. Més endavant, em trobo un encreuament; a la dreta aniria a les balmes d’Uja, a l’esquerra al Comanegre. Agafo el de l’esquerre. Poc a poc, la pendent s’accentua més i més, fins que arribo a una clariana. Des d’aquí hi ha una vista extraordinària, però el meu cap està per altres coses; el camí sembla desaparèixer. M’introdueixo insegur per un petit sender que es va complicant i, mica en mica, el sender es va convertint més aviat en un pas de senglar: tot el terra està aixecat i embrancat i cada cop és més difícil avançar. Quan em trobo una barrera, decideixo que ja n’hi ha hagut prou. Intento tornar per on he vingut, cosa resulta dificultós; realment no ser què he seguit, ja que de camí no n’hi ha, miro el gps i, a la vegada que em moc, intento seguir el camí que veig a la pantalla he fet d’anada. Finalment surto em la mosca al nas de l’alzinar i m’assec a la clariana. Miro el paisatge i m’intento relaxar. Un cop més sembla que la muntanya se’m resisteix i, això, no m’agrada. Penso en una de les coses que diu en Robert a “Els Ponts de madison”: “la majoria de persones tenen por al canvi, però si aquest el veus com una cosa amb la que sempre pots contar, pot ésser un consol ja que no hi ha gaires coses amb les que realment puguis contar”. Somric. M’aixeco pràcticament disposat a tornar quan de cop, veig el que podria ser un sender. No està senyalitzat i, poc esperançat el començo a seguir. La direcció sembla la correcta, però al inici sembla que s’hagi d’emmerdar com l’altre. No és així. Poc després el camí es veu clarament pujant per un bosc de pi roig i recobro l’ànim. Un canvi inesperat. La pendent és fortíssima i arribo al Pla d’en Quera extenuat. Aquí dalt el vent fred es fa notar i ràpidament em poso tota la roba que portava a la motxilla. El paisatge és espectacular i em faig unes fotos. Després emprenc la marxa per un sender que transcorre entre mig d’un prat delimitat per pi roig. D’aquí poc temps segur que s’omplirà de cama-secs i, cap al juliol, de ceps i pinetells...
Avanço feixugament, arribo al coll de St. Marc i enfilo cap al cim per la cara nord de la muntanya; com al Comanegre, aquesta cara està plena de faig, en contraposició a la sud d’on venia, que hi ha prat amb petits boixos. Finalment, i amb aquell riure característic de quan estic cansat, corono el cim. CiiiiiiiiiiiM!!! Les emocions afloren i tot aquell brogit intern que tenia des de bon matí, desapareix. M’abrigo bé i faig les fotos testimonials del moment. Estic desbordant d’alegria, per fi hi he arribat!! Feia mesos que el tenia en ment; la muntanya que fa honor al nom d’un amic. Durant l’estona que el meu ull és l’objectiu, veig que les muntanyes del Canigó i del Ripollès comencen a tapar-se amb boira gebradora; realment fa fred i els dits de les mans em comencen a fer mal. Per un instant saludo a les bruixes del puig del costat i els prometo que un altre dia hi pujaré. Avui s’ha fet tard. Dino d’una regulada amb guants inclosos i començo el llarg desens. He trigat 4 hores a pujar i calculo que queden unes 2 hores abans que es pongui el sol: les que crec que necessito per baixar. Per una banda, vaig confiat ja que el ritme que normalment tinc en les baixades és ràpid, per altra, un neguit creix dins meu: la boira gebradora sembla baixar molt ràpid i, amb poca estona, el Taga (d’uns 2000 m) es tapa per complet i avança cap a Collabós. En un obrir i tancar d’ulls però, arribo altre cop a Talaixà on, després de fer-hi una ullada veig un refugi lliure amb les banderes basca i catalana ondejant juntes. Entro i el que veig m’agrada: dues habitacions amb un sofà i una llitera, amb alguna provisió i amb les bigues del sostre noves ja que l’estan reformant i ampliant. En surto content i ja no paro fins arribat desfet al pont de la riera d’Oix, on faig un mereixedor descans. Escolto el missatge silenciós del riu; em relaxa, m’hipnotitza...
Arribo a la pista que d’anada la trobava monòtona i avorrida i la rebo amb els braços oberts; estic profundament cansat i caminar per la pista, deixant enrere pujades i baixades per senders, em resulta un somni fet real. És curiós com allò que veiem, tot i que sempre sigui el mateix, ho percebem de forma diferent segons el nostre estat intern; la percepció que fem de les coses doncs, no és més que això, una percepció, i no pas la realitat, que es manté inalterable. Les coses simplement són i, a la vegada, no són de cap manera específica. Les nostres percepcions ens poden fer molt de bé, però també ens poden fer molt de mal si ens identifiquem massa amb elles. Sigui com sigui, em veig en un moment en què crec que, relativitzant allò que en un moment puc trobar del tot real, arribo a la conclusió que no ho és. Només era la percepció d’aquell instant. I les percepcions canvien, com a mínim tant, com canvia el nostre estat intern.
A punt d’arribar al cotxe, passo per can Pei i els gossos em venen a rebre ensenyant-me les dents, sobretot aquell d’abans. L’aparto amb els pals amenaçants i enfilo per la carretera fins el cotxe. Amb un desnivell acumulat de més de 2000 metres i havent caminat 6 hores finalitzo amb les últimes llums del dia. Oix resta tranquil, i jo també.

La Vall d'Hortmoier (28/12/09)

Avui la temperatura s'ha suavitzat respecte dies passats: fa una setmana es va batre un rècord de temperatures baixes al mes de desembre; jo és clar no ho sabia llavors.
Així doncs, em llevo un diumenge com qualsevol altre disposat a fer el camí romà de Sant Pau de Segúries (uns 8 km). Esmorzo tranquil i, després d'estirar-me una estona al sofà em venen ganes de fer alguna cosa més canyera; al cap ja hi apareix una opció: el pic de Sant Marc!! siiiiiiiiiiiiiiiii! Això em motiva molt, així que em preparo les coses d'una regulada, pujo al cotxe i em dirigeixo cap a la carretera d'Oix. Són les 11 del matí, doncs no vaig pas gaire d'hora i em trobo en una carretera molt secundària coberta per una capa blanca i relliscosa: estem a 6 sota zero. La via no para de tenir corbes i pujades i baixades i jo que ja començo a pensar qui o què m'ha portat a anar per aquells indrets un dia fred com avui!! Conduint a 30 o 40 km/h i no tocant el fre per res acconsegueixo arribar a Oix, on m'endinso temorós dins una pista forestal que, poc a poc, es complica més. Quan ja no les tinc totes arribo a una petita esplanada que la rebo com un regal de Déu i on decideixo aparcar, esmorzar i començar l'excursió. Calculo que la caminada pot durar unes 5 hores fent un desnivell de més de 2000 metres i no em queden gaire hores de llum. A fora no sembla que faci tant de fred, i m'animo. Camino per una pista que va serpentejant i s'endinsa en un terreny cada cop més inòspid, i em pregunto si 100 anys enrere s'hi podia arribar aquí. A mà dreta m'acompanya la riera d'Oix que, en aquests moments, la poca aigua que porta la té ben congelada. Arribo a un pont romà i al vell mig observo que hi ha un forat per on es veu el llit sec de la riera on, de ben segur, hi havia hagut alguna pedra que donava més solidesa al pont; no em dóna gaire seguretat i quan estic a punt de continuar sento un soroll. Em quedo immòbil. Intento afinar la oïda tan com puc i observo al meu voltant:el llit de la riera amb unes pareds de roca calcària que s'alcen de cop com si algú hi hagués estat escavat durant anys; per sobre, un bosc d'alzines m'envolta. Un altre cop el soroll i, se'ns dubte, l'ha provocat una petjada procedent d'algun punt dins el bosc. Al cap d'una estona, em dic a mi mateix que deu ser algun senglar o cabirol i decideixo continuar intentant no pensar que vaig sol i que abans de les 16'00 ja s'haurà post el sol dins una vall tant escarpada com aquesta. De tant en tant, el camí passa per la cara obaga i el fred s'intensifica com per art de màgia. Finalment, el camí ja no surt més de la cara nord i noto que només amb els guants tèrmics no en tinc prou. Accelero el pas i pujo per la pista que mica en mica es va empinant. L'alzinar s'ha transformat en roureda i en poca estona pujo uns 100 metres tot continuant per la pista...això no m'encaixa, miro a mà dreta i intento agafar punts de referència entre les branques dels arbres; miro el mapa, torno a mirar les muntanyes que em queden a mà dreta i em dono compte que estic seguint la pista de la vall d'Hortmoier: si, segueixo el Gr 11 com volia, però no pas en el sentit correcte, de segui així arribaria a Beget...estic fent el Gr d'Oix a Beget!!!! Feia temps que el volia fer. En vistes que ja no puc fer el pic de Sant Marc i no tinc temps per arribar a Beget i tornar, torno a canviar de plans i decideixo continuar amunt fins que em tingui ganes. El camí cada cop s'allunya més de la riera i arribo a un clar des d'on tinc una vista excepcional: el puig del Comanegra, el de les Bruixes i el de Sant Marc just davant meu! S'alcen imponents des de la vall d'Hortmoier i em dic a mi mateix que fer el cim és genial, però veure els cims des del seu davant encara ho és més! Finalment, arribo a una masia situada a gairebé 700 metres i resolc que sí que s'hi podia arribar fa 100 anys, però em ve al cap una altra pregunta: cooom s'hoooo feieeen per arribaaar aaaquí?!?!!!
La masia, anomenada "Les feixanes" està orientada al sud i hi toca de ple el sol. La pista arriba fins aquí, moment en què es transforma en sender. El continuo una mica i em trobo amb una vista fantàstica: la vall de Beget amb el pirineu oriental darrere. Decideixo imortalitzar el moment i torno cap a la masia on segur hi dinaré de gust cara el sol. Quan arribo a la masia però, el sol ja s'ha post: són només les 13'30!!! Concloc que dinaré millor amb sol i començo a baixar la pista: el fred apreta i noto les malles gèlides a les cames. La major part de camí de tornada és per la obaga i comença a fer una mica de vent glaçat. El nas i les galtes se'm queixen i cada cop hi circula menys sang! A mesura que m'apropo a la riera sento les bruixes que em criden des del cim; jo els hi somric i continuo avall amb pas ferm fins que arribo a un trencall que, pujant, no li he donat importància: és el sender Gr on s'uneix a la pista que va al cotxe i, per tant, és el que hauré d'agafar el dia que pugui el cim de Sant Marc. Contino, content d'haver conegut l'indret i em dic a mi mateix que un altre dia m'he de mirar el mapa abans de sortir, per saber a on vaig. Quan em situo a la cara sud la temperatura puja espectacularment i m'assec en els pocs metres que hi toquen el sol per dinar. Buido la carmanyola i em poso en ruta ràpidament. Abans d'arribar al cotxe sento altre cop les veus de les bruixes; giro el cap, les miro i els prometo que un dia pujaré al cim per saludar-les. El camí de tornada fins arribar a Oix acabo de rallar el cotxe amb els esbarzers i arçs blancs que hi ha a la pista i em dic a mi mateix que no el tornaré a portar per aquests llocs. Són les 15'00 i la carretera ha recuperat el color habitual. Passo per Castellfollit de la Roca, per Sant Joan les Fonts i entro a Olot pensant que quan entri al pis, aniré directe a prendre'm una bona dutxa d'aigua calenta. A fora estem a 2 graus...POSITIUS! Quan surto de la dutxa m'estiro al sofà i miro com el sol es pon darrere la collada de bracons. He recuperat la temperatura. Estic en calma. I m'adormo.