Després de fer una hora extra a l’escola, arribo al pis disposat a berenar una miqueta i acabar de planxar la poca roba que m’ha quedat al matí. Per dins, em corre la fal•lera de l’aventura; fa dies que no faig cap nocturna i, tal com es va alçant el sol, dia a dia, aviat serà difícil fer-ne cap abans de sopar.
Així que enllesteixo la feina, em poso les malles llargues, una samarreta transpirable màniga curta i el gore-tex per sobre. Per completar-ho, al braç esquerre em poso el reflectant que em van regalar pel meu aniversari, al cap el casc i a l’esquena la motxilla de BTT. Preparo la llanterna, em munto sobre la bici i surto del garatge just a les 19’30 del vespre.
Mentre pedalo per la pista asfaltada de la Deu em pregunto si és gaire sensat això de sortir de nit i sol en bici. La llum que fa la llanterna és claríssima i nítida i puc distingir pràcticament cada pedra del terra. Els primers metres són ràpids d’avançar fins que agafo una altra pista a mà esquerra on començo a pujar. A cada pedalada se sent el crec-crec de l’eix dels pedals que fa dies que se sent; desconec si em pot portar problemes i, en tot cas, sempre podria tornar a peu! La pujada és accentuada i els músculs de les cames se’m tensen al màxim. A mig camí, i sense parar, miro enrere per veure Olot enlluernada i enfonsada a la plana; el joc de llums i moviment de la ciutat es contraposa a la foscor i a l’aparent immobilitat del indret on resto. La sensació és d’una estranya bellesa. Arribats en aquest punt, la pista deixa de ser asfaltada i emprenc un camí de sorra on comencen a destacar els primers faigs. Mica en mica, el cel es va amagant rere la brancada de la Fageda d’en Jordà i l’ambient passa a ser del tot fosc. En una recta, de cop em trobo amb un munt de bassals que, sense tenir temps d’esquivar-los, m’hi fico un rere l’altre fins que els passo ben enfangat. El camí, conegut d’altres cops, resulta molt diferent de nit; cada dos per tres hi ha trencalls, els cartells no es distingeixen i la negror sembla que ho engoleixi tot; allò que de dia és clar i segur, ara esdevé confós i perillós.
De cop, per sobre el meu cap passa una ombra amb grans ales que desapareix enmig de les branques. Avanço ràpidament, serpentejant per les diferents pistes forestals per les que passo. D’algun punt se sent un mussol acabat destorbar. Poc a poc, deixo enrere la fageda i, just al moment que torno a tocar asfalt, del marge dret se sent un fort soroll com si algun animal ben gros s’hagués aixecat de cop i hagués començat a córrer. La pista apunta avall i, sense pensar-m’ho dues vegades, agafo la velocitat més alta que puc, tot pensant en el tipus d’animal que podria ser i preguntant-me si em podria atrapar anant tant ràpid; calculo que baixo a uns 50 km/h, cosa que de nit i per pista estreta, m’obliga a estar amb els cinc sentits ben desperts i a punt pel pròxim revolt i vot. Dos quilòmetres més tard, més calmat, em situo en plena vall del Corb on, després de passar una masia, decideixo parar.
Alço la vista i em poso a observar el cel que, tot i un pèl grisot, s’hi poden distingir diferents grups d’estrelles: cap al sud, el caçador; al nord l’ossa major i l’estrella polar i, una mica més a l’oest, Cassiopea. Al meu voltant, enmig de camps i muntanyes ennegrides, resto com un punt diminut de llum. Tanco els ulls i afino bé l’oïda: més enllà de la serra del Corb distingeixo la remor de cotxes que deuen passar per la carretera secundària de Sant Feliu de Pallerols i Planes d’Hostoles. Tret d’això, el no rés es fa present. Uns instants de silenci em serveixen per tornar a la marxa agraït de poder viure moments com aquest. El pas per carretera es veu estroncat quan, arribat al veïnat de Pocafarina, prenc un camí envoltat de murs de pedra tosca. El passeig esdevé fangós i, perquè no dir-ho, una mica merdós, i és que el camí és un pas habitual de cavalls. Avanço amb força fins arribar a l’última baixada. Aquesta, situada a la cara més ombrívola, és molt humida, i el fred aconsegueix penetrar a la pell. El descens és entretingut, amb pedres, bonys i revolts per arreu i, finalment, a mà esquerra, agafo la primera pista asfaltada.
Passo veloçment l’il•luminat restaurant de la Deu i arribo, sense més, a l’apartament: just cinquanta minuts després d’haver començat, amb una distància recorreguda d’uns 12 km.
I em dic a mi mateix la sort que tinc. La llibertat que experimento pel simple fet de viure on visc. De viure el moment que visc. I diu en Martí i Pol: “estima i viu cada instant en les coses. No es repeteixen els colors”. Doncs, l’oportunitat de veure sortir i pondre’s el sol cada dia, de percebre l’escurçament i l’allargament dels dies, de caminar enmig de mil colors i experiències i créixer amb tota aquesta riquesa natural, diria jo, bé que s’ho val.
Una abraçada al moment, al lloc i a l’instant. Una abraçada a mi... i a tots.
No deixeu de caminar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada